No només afegir anys a la vida, sinó vida als anys, evitant les incòmodes pèrdues d’orina

Divendres passat una dona de 47 anys em va dir Busco lavabos en els meus somnis, quan m’explicava el seu cas d’incontinència urinària. Sembla una mica graciosa, però tots podem deduir el seu significat. A la consulta, sempre els pregunto a les meves pacients: Pot controlar la seva bufeta? I les respostes que rebo són “sí, però …” o “sí, mentre sàpiga on tinc un lavabo a prop”.

Gairebé sempre hi ha un “SÍ” davant de les respostes, fet que demostra l’encara vergonya que senten moltes dones a l’admetre un problema que avui dia SÍ té solució. El “PERÒ” és la clau, és el problema, i és el que indica que la incontinència urinària no és una cosa normal, no és una cosa que s’hagi de patir.

La incidència de la incontinència urinària augmenta amb l’edat, es calcula que la pateixen fins al 80% de les dones que han tingut fills, però no és un problema amb el que s’hagi de”conviure amb ell”. És imprescindible que la dona disposi de tota la informació sobre aquest problema i que tingui coneixement que hi ha tècniques quirúrgiques que són efectives per a solucionar-lo.

No totes les dones pateixen el mateix tipus d’incontinència. Quan hi ha pèrdues d’orina involuntàries en saltar, tossir, riure, esternudar, aixecar pes, etc. parlem d’incontinència urinària d’esforç. Altres dones pateixen pèrdues constants i que no poden controlar, degut probablement a que la uretra és oberta tot el temps. En aquest cas parlem d’incontinència urinària d’esforç. La incontinència mixta es considera la combinació de les dues tipologies esmentades anteriorment.

I, de la mateixa manera que hi ha diverses categories per a classificar el tipus d’incontinència, també hi ha diverses raons per explicar les seves causes. Conèixer la història clínica de la pacient és una de les parts més importants del procés d’avaluació. Dur a terme un examen pèlvic, així com una avaluació urodinàmica per comprovar la funció dels músculs de la bufeta, són proves que ajudaran al metge a determinar la causa(s) de la incontinència.

Un cop s’hagi determinat la causa (s) de la incontinència es presenten les diferents opcions de tractament. Depenent de molts factors, es pot proposar fer teràpia física, medicació, modificacions del comportament o cirurgia.

Prop del 40% de les dones amb incontinència urinària no va al metge per vergonya (2011). Aquesta dada ha de quedar obsoleta ja que la possibilitat de recuperar una vida plena i satisfactòria està ara a l’abast de tothom. “No surto de casa”, “Vaig deixar de sortir amb les meves amigues”, “No puc fer vida normal” són frases comuns que em diuen les meus pacients quan vénen per primera vegada a la consulta i em produeixen una profunda tristesa. I jo sempre els dic “No ha de viure amb ella”. Veure després els resultats i, sobretot, la seva satisfacció i alegria és el que s’ha de comunicar a altres dones que encara no creuen en la possibilitat de, no només afegir anys a la vida, sinó vida als anys.